L'amiga Rosa Maria Moncada, germana de Jesús Moncada, amb l'equip de Mequinensa
Una representació d'alumnes de l'Escola de la Dona
A punt de començar l'esplèndida obra. La Marcela i la M. Dolors.
L'Emi va fer una foto massa tard, ja s'apagaven els llums. Va patir una mica!
L’emoció em va aclaparar des del principi de l’obra perquè les escenes que s’anaven succeint al davant dels meus ulls eren interpretades per uns personatges que em resultaven totalment familiars. Representaven exactament els esdeveniments que ens descriu el Jesús Moncada a Camí de Sirga. Em semblava que el Nelson, l’Honorat, la Madamfransuà, la Carlota, l’Arquimedes i tants altres havien sortit del llibre per a anar desgranant, un per un, la seva pròpia història i les angoixes que el seu poble va patir durant els tretze anys que van passar dins la incertesa des que van sentir el primer senyal d’alarma el 1957 fins al 1970 en què van tenir la confirmació del seu desgraciat futur .
L’escenografia minimalista no m’impedia saber on es situava l’acció perquè els diàlegs entre els actors deixaven endevinar perfectament el lloc i el moment en què es desenvolupaven. Em recordava tan bé de les converses entre els diferents personatges, que la meva companya de seient i jo les acabàvem a l’uníson abans que ells. La memòria ens feia avançar el final de les frases que havíem treballat a classe gairebé quirúrgicamente des de les entranyes de les paraules que el Jesús havia posat en boca dels personatges del seu llibre.
La meva emoció, continguda fins aleshores, finalmente va esclatar i em va fer saltar les llàgimes en sentir el brollar de l’aigua en l’escena final de l’obra en què l’Arquimedes, tot sirgant un llaüt, es va allunyant a poc a poc de l’escena com una metàfora d’aquella Mequinensa que un dia havia estat pròspera gràcies al riu Ebre i que l’any 1971 va veure la seva vida truncada en acabar engolida injustamente per les seves aigües.
Maria Glez. Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada