El professor de música, Jordi Giró, ens va fer entendre i viure "La sonata de la pluja" de Brahms, des de la mirada literària de Maria Àngels Anglada.Va ser una exposició excel·lent.
La companya i rapsoda, Glòria Judal, va recitar versos i va llegir fragments de Viola d'amore que enllaçaven amb la música, amb la veu clara i neta i l'entonació musical que tan bé ens fa entendre la poesia.
La Pilar Anglada ens va fer explicacions sobre la novel·la, sobre Vilabertran i, com sempre, ens va acostar a l'obra de la Maria Àngels Anglada.
Veneració per la memòria – Viola d’amore de MAA
6 – 21 de juny de 2012
Durant el curs 2011-2012 hem llegit aquestes obres literàries de Maria Àngels Anglada: No em dic Laura, Quadern d’Aram, Sandàlies d’escuma, El violí d’Auschwitz, La daurada Parmèlia i Retalls de la vida a Grècia i Roma. Ara ja estem preparades per a llegir l’obra més complexa de l’autora. Complexa perquè hi convergeixen música, la poesia de Màrius Torres i la novel·la dels Bruddenburg de Thomas Mann.
En Màrius Teixidor, el protagonista i conductor de la novel·la Viola d’amore, diu que hi ha dies o instants que han marcat la pell del record com un tatuatge. Fixeu-vos que en Màrius Teixidor (la Maria Àngels Anglada) s’interessa per a fixar uns records que l’han colpit profundament. Uns records que reviu amb mirada poètica:
• O amb una abundant cabellera d’heura
• O amb un vagareig de la memòria d’un temps d’ales i flors
• O com una melodia trobada en vells papers
• O com una Daurada Parmèlia brodada en un mur
• O com una pols de lluna al seu jardí de Vic, a la casa Fontcoberta
• O com un batec d’ocells damunt dels aiguamolls de l’Empordà
Si la MAA hagués volgut transcriure tots els seus records faria cròniques, un dietari o una autobiografia. Però aquests instants que marquen la pell del record com un tatuatge ens demostren que ens trobem davant d’una dona que el seu esguard descobreix fils de plata, líquens amagats, fonts misterioses, tresors en el sotabosc i misteris en aquest mar que va ser, un dia, camí nostre.
Per això, a nosaltres que coneixem força bé l’autora, no ens costarà d’entendre que la música del concert de Vilabertran i els poemes de Màrius Torres, han conduït el nostre protagonista, en Màrius Teixidor, a l’Olimp dels clàssics, o al bosc de roures de les sacerdotesses de Zeus, o als núvols -meravelles breus- (de Màrius Torres) que els déus fan i desfan.
I sabem que en aquest món, que es troba fora de tota lògica, pot passar de tot. Com ara, que entre el món real i el món literari una escala llarga amb baranes de gessamnis, prop d’un pou que guarda misteris profunds, els uneixi tots dos. En aquest cas la novel·la “Els Buddenburg” de Thomas Mann i l’espectador del concert –en Màrius Teixidor-.
I fins i tot, quin agosarament!, es poden ressuscitar personatges que Thomas Mann va fer morir, és el cas de Hanno, que a l’Olimp de Vilabertran arriba a ser l’avi de la violoncelista, la misteriosa i bella Gerda Nielsen, que té els cabells de color de porpra. Com l’amiga de Màrius Torres, “Mahalta” -Mercè Figueres- al sanatori de Puig d’Olena; que tocava el violoncel i tenia el cabell pèl-roig, com la Gerda.
Sense un pressentiment impulsat per la poesia i la música, que va més enllà de la raó, és impossible que ningú pugui pressentir que una dona és néta d’un personatge que va morir ben jove en una obra de literària. Però Màrius Teixidor i MAA senten les muses i la flauta de Màrsias; la intuïció creativa permet casar present amb passat i ficció amb realitat. I tot, absolutament tot amb una fita: la de conservar la pell de la memòria com un tatuatge. L’obra de Thomas Mann, els antics monestirs de pedra de mel, la música i en Màrius Torres.
Llegiu el llibre a poc a poc. Subratlleu tot allò que us agradi i us colpeixi, i, sobretot, sobretot, sentiu el plaer de la lectura com qui beu una copa de vi flairós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada