Mequinensa 11 de maig de 2012

Acròstic

Ja 

ens tens aquí.

Som

una colla,

som cadascú, cadascuna.

M’hauria agradat trobar-te

ombra estimada,

Nelson amic,

calafatejant records,

aplegant les veles,

daurada l’aigua,

amable el riu.

(a Jesús Moncada, a través de la seva obra, i a totes i tots nosaltres)

Montse Maresma - Mequinensa, 11 de maig de 2012

L’ENTORN MEQUINENSÀ

            Set mesos després d’assabentar-me per les primeres pàgines de “Camí de sirga” de l’esfondrament de la casa número 20 de la Baixada de la Ferradura i de la lenta agonia de l’antiga Mequinensa, vaig embarcar-me a l’autocar que em duria a aquesta vila. Tots els passatgers ens coneixíem. Sortíem d’una aula de lectura de la novel·la d’en Jesús Moncada i tots fèiem la mateixa excursió. Jo portava  a la motxilla, a més de la càmera fotogràfica, la curiositat per comprovar si –malgrat la destrucció- l’indret on em dirigia coincidiria amb les imatges que la lectura del llibre havia dibuixat a  la meva imaginació.

            Després d’un entranyable viatge, amanit amb cantada de cançons, recitada de poemes i lectura d’escrits dedicats a l’entorn moncadià, arribàrem a lloc i, sota un sol dantesc, pelegrinàrem   per les restes de la vila, derruïda i ofegada. M’era difícil reconstruir-la mentalment a partir de la migradesa d’aquelles ruïnes. Les màquines demolidores i la posterior acció de la naturalesa havien fet una bona feina. Només quedaven escasses façanes que no aixecaven dos pams de terra, l’esquelet d’alguna porta, l’esmolat empedrat de pocs carrers i unes escadusseres voreres rosegades pel sol, la pluja i el vent. I si no podia fer-me una idea de com era la vila abans de la demolició, tampoc podia esbrinar si la seva imatge coincidia amb les que portava preconcebudes. Tanmateix,  el paisatge em resultava  familiar. Segurament la meva coneixença d’altres indrets del Baix Ebre hi ajudava força.

            Tot i que anàvem justos de temps per complir amb el programa previst, vaig separar-me uns instants del grup. Necessitava està sol, en silenci. Volia sentir les veus de la vella Mequinensa: les de les criatures jugant a bales, les de les dones bescanviant-se tafaneries, els renecs dels llauters estirant les sirgues, el repic metàl·lic del mall dels ferrers i el tràfec dels calafatadors. Volia sentir tots els sons i sentiments que havien quedat fossilitzats en les silencioses ruïnes.

            De retorn, tot i sentir-me aclaparat per la calor, vaig tenir la sensació que deixava enrere un lloc sagrat. I em vingué a la memòria la pregària vèdica que m’ensenyà el guia d’un temple del nord de l’Índia: “Porta’m de les tenebres a la llum, de la mort a la immortalitat”. Per què en Jesús Moncada, amb el seu “Camí de Sirga” ha portat a la vella Mequinensa de les tenebres a la llum, de la mort a la immortalitat.

 Francesc Dalmau  (11/05/2012)


UN POEMA ESCRIT A L'AUTOCAR

DIMARTS 15 DE MAIG DE 2012

De Barcelona hem sortit

un matí de primavera

per anar a un poble amic

que parla la nostra llengua.

Roselles d’un vermell viu

omplen de color la plana

i magnifiquen el verd

dels camps de blat i civada.

La ginesta que floreix

dóna nota a banda i banda

amb el seu groc d’or i foc

com el sol de ponentada.

La rosella i la ginesta

com les roses, són l’amor,

són els quatre dits de sang

sobre del nostre escut d’or.

Rosa M. Bruguera